La setmana passada vam passar uns dies increíbles al Mas del Planet.

Faena sense parar, molt bona companyia, molta alegria i algunes converses ben interessants. Ha sigut com quan anava a tocar amb la banda, després de passar varios dies tan a gust amb gent que acaves de conèixer, al tornar a casa tens una sensació entre tristesa i alegria molt extranya perque et quedes orfe de viure fent el que t’agrada i disfrutant de tota eixa gent. Pot convertir-se en algo adictiu ;). La diferència és que ara eixa forma de viure la construim nosaltres cada dia i, simplement, aixó han sigut uns dies intensius i amb algunes novetats. A més, al contrari que quan anava a tocar, continuarem en contacte amb tota eixa gent i amb alguns ens juntarem per a fer coses i passaran a formar part del nostre entorn perque compartim gust pel ‘fer’ i fer de certes formes.

Però, com es normal, no compartim alguns contextes que per a mi són clau.

Per exemple, un dels temes que va sorgir al dinar és la ‘Economia del Bien Común’ i molta gent la trobava útil i interessant. Com que ja havia comentat a Javi que no m’entusiasmava el tema, em va punxar per a que explicara a la resta el per qué. Em buscàven i em van trobar :). Després de la conversa, he pensat que hi ha alguns punts de la meua crítica que es necessari desenvolupar, sobre tot un que té a veure amb desmuntar la idea de “la terra” o el medi ambient com a bé comú universal. I lo millor de tot és que crec que es pot fer a partir d’algunes idees de Tim Ingold i de les xarxes distribuïdes.

Universal, altra volta?

Respecte a la ‘Economía del bien común’ no vull estendrem molt, senzillament vaig explicar que no m’emociona eixa “teoria” perque és universalista i que em semblava curiós que triomfe entre la gent que es dedica a treballar des de lo local. És a dir, el propi Felber explica que el que proposen (molt abstracte per cert) ix de les pròpies constitucions dels països. Jo no li tinc molta fe als països per ser comunitats imaginades, però açò no tindria més importància si sols fos un reclam de “marketing”. El probema és que no, que és part important de la seua lógica de treball. Com també expliquen, la seua idea (i la dels consultors que el segueixen) és que es convertixca en una forma de mesura del “bé” que fas a la “societat” i, per tant, presionen per a aconseguir baixades d’impostos a les empreses que ho apliquen, incentius fiscals, obligatorietat,…

Sense entrar en que això em sembla una forma més de rentisme, el més greu és que el seu interlocutor natural són els estats i les grans empreses que també ténen d’interlocutor a l’estat.

O siga, no canvia sino que fomenta les grans escales que són les que ens han portat a la crisi.

Per aixó, pense que no té sentit que les comunitats, organitzacions i empreses que treballen en lo local (entre persones) facen tant de cas a algú que els nega como a interlocutors. Sembla que comencen pels xicotets perque els altres encara no els fan cas. De fet ténen una proposta per a un sistema d’aval·luació P2P (par a par) que podria ser interessant si el seu objectiu no fóra universal i de gran escala.

De nou, un problema de definicó del subjecte.

I el medi ambient, és universal?

Crec que tots vam estar més o menys d’acord amb la contradicció sobre el subjecte del model anterior. Però, en canvi, la idea de bé comú universal, que també vaig qüestionar, es manté en la retaguardia. Sobre tot quan parlem del medi ambient. Açò te a veure amb el monoteisme i politeisme. El politeisme és molt difícil d’explicar sense caure en el relativisme. I a “la natura” sol aplicar-se directament el monoteisme per una serie de presumpcions molt arrelades que són les que caldria desvetllar.

L’argument que no vaig poder rebatre en eixe moment és el de: “vivim en un món global i la contaminació d’una empresa a la Xina també ens afecta ací, per tant, seria desitjable que les males pràctiques contra la natura estigueren gravades amb impostos (per expemle) per a que el preu dels productes incorporen els costos de degradació ambiental”.

Ací és on entra Tim Ingold (les traduccions són meues…)

Vivim en món esfèric i no global

Al seu llibre The Perception of the Environment, al capítol 12: ‘Globus i esferes, la topologia del ambientalisme’, Ingold ja es plantejava la problemàtica de pensar la terra on vivim com un globus. Parla de que eixa abstracció, que és la que aprenem a l’escola i la que porta als polítics a parlar d’un ‘canvi mediambiental global’, “lluny de marcar la reintegració de la humanitat amb el món, assenyala la culminació d’un procés de separació” (Ingold 2000: 209).

Per qué? Intentaré resumir-ho però la veritat que val la pena llegir al propi Ingold, que també continua amb el tema en el seu últim llibre Being Alive, perque ho conta de un forma molt intuitiva i divertida.

Ens explica que quan ens bombardegen amb informació sobre el ‘medi ambient’, expresant-nos missatges de canvi, sempre estem veient imatges. Ja siga sentats a casa, a l’aula o en una sala de conferències ens oblidem que “el medi ambient és, en primer lloc, un món al que vivim i no un món al que mirar” (Ingold 2011: 95). Les imatges i videos que ens mostren ténen punts de vista que mai experimentarem com a persones en la nostra activitat quotidiana. Ja siga des de l’espai exterior o des d’avions, les representacions del medi ambient global que ens proposen el converteixen en una cosa massa gran com per a relacionar-se amb ella. I, de fet, ens expulsen de la terra convertint-nos en extraterrestes (exhabitants) en conter de habitants (inhabitants).

En el capítol 8 de Being Alive, ‘La forma de la terra’, Ingold resenya varis estudis fets per psicòlegs en els que demanàven a xiquets i adults que dibuixaren la terra, després les persones i les cases en ella i finalment el cel. L’estudi pretenia saber cóm els xiquets aprenen que la terra és redona però, revisats per Ingold, es converteixen en una mostra d’un dilema existencial i científic fonamental: hi ha certs coneiximents que per a ser possibles ens fan ‘renunciar a la veritable experiència’, en este cas, d’habitar la terra (ibid.:101). Estos són els models mentals que es van extreure d’eixe estudi:

Ingold explica (de forma molt divertida) cóm els xiquets, i també els adults, feien evident l’absurditat de demanar-los que dibuixaren les cases, les persones i, sobre tot, el cel, si el que volien era que dibuixaren el planeta i no la terra on vivim. Conclou que els models mentals més coherents éren els que representaven la terra de forma dual o com una esfera buïda, perqué la terra on vivim no és un objecte del que pugam separar-nos i veure’l des d’amunt. Sino, i precisament, un ambient que ens envolta o, millor, que ens reconstrueix constantment a la vegada que nosaltres reconstruïm l’ambient. Per aixó, pensar la terra globalment ens separa d’ella, perque globalment no podem percebre-la ni habitar-la ni reconstruir-la, a no ser que estiguem intevinguts per un gran aparatatge artificial que ens coloque en un punt de vista diví. Eixa divinitat única és a la que es refereixen els que apel·len a accions pensades des de lo global.

El que ens afecta són fluxes no objectes

Però el pitjor de la ‘mirada global’ sobre la terra és que fa que l’entenguem com un objecte extern a nosaltres sobre el que habitem i no dins del que habitem. Com una superfície plena d’objectes (plantes, arbres, animals, minerals,…) que es poden classificar, gestionar i protegir. Açò és comú als que defenen la protecció de la natura per damunt dels interessos de l’home, i als que defenen el contrari. En les dos postures el problema és pensar que podem estar a fora. Separats.

En el mateix capítol de Being Alive i els següents, Ingold parla de que l’ambient que ens envolta no és estàtic ni objetual, sino fluït. Però és un ambient temporal (wheather), percebut des de dins, i no climàtic (climate), percebut des d’amunt.

Els objectes poden traspassar-se d’un lloc a un altre d’una superfície sense problemes i mantindre la seua integritat. Podem controlar-los, siga protegint-los, siga explotant-los. Els fluïts són intrínsecs a cada lloc. Podem interactuar amb ells, modificar-los (i, fins i tot, recrear-los) però no podem delimitar-los.

Quan parle de fluxos no vull dir sols els d’informació. Fluïts són els rius, les corrents d’aire, però també les migracions i les nostres pròpies activitats d’habitar. De fet, d’eixa idea ix el Sistema Dinamo.

La dissolució de les fronteres territorials

Ja fa un temps vaig escriure sobre les xarxes distribuïdes i el seu efecte per a les organitzacions. En aquell post ja s’obria el debat sobre la territorialitat i sobre cóm tants anys de estructures descentralitzades i territorialitzades han barrejat la experiència de l’ambient amb idees imaginades sobre la nostra identitat al lligar els subjectes al seu territori de naiximent. Amb els models de Ingold: un món esfèric al voltant de la persona o comunitat actuant que esdevé en fluxes i no en estàncies sòlides, es pot avaçar un poc. El territori no es veu des d’una posició exterior sino “des d’on jo faig”.

Per a il·lustrar esta idea de cóm els fluïts entren en acció esborrant fronteres, és perfecta la pel·lícula El hombre que pudo reinar:

Les tribus del Kafiristán estan enfrentades entre elles perque la de més amunt pixa al riu quan la de més avall està banyant-se. L’objectiu dels dos inglesos (Connery i Caine) és fer-se reis de totes les tribus i proposen al rei de la primera tribu lluitar per ell contra la segona tribu. És curiós cóm cada tribu, quan li pregunten qui són els seus enemics, assenyala a la tribu de dalt perqué els seus fluïts afecten a la seua part del riu. Així van conquerint tota la zona fins ser emperadors (com Alejandro Magno). Cadascuna de les tribus que deixa en mans d’estos “éssers superiors”, amb ferraments i habilitats per a la guerra superiors, el seu problema de veïnatge, acaba rendint homenatge a qui aparentment els ha solucionat el problema. Han de seguir les seues noves lleis que, per molt guardianes del bé comú que semblen, són “extraterrestres” i no parteixen dels orígens de les pròpies tribus. De fet, així és com els inglesos expliquen el seu plan abans de començar: des de fora, sobre un mapa.

Per altra banda, per Juan Urrutia (i pel ciberpunk), som capaços d’imaginar comunitats identitaries desterritorialitzades que ténen una economia transnacional i poden “federar-se” amb altres per a asumir problemes comuns. Comunitats que poden pensar-se com a territoris per elles mateix. Exemples: totes les protofilés descrites per Las Indias o la empresa Automattic (darrere de wordpress.com). Estes comunitats demostren que la identificació d’una identitat amb fronteres territorials és perjudicial perqué pot derivar en un estat-nació que:

amplía artificialmente el coste de la disidencia, ralentiza el proceso de subjetivación y permite florecer la delegación como sustituto de un committment que ya no puede estar basado en la confianza mutua. Y ¿por qué esto sería malo? se puede preguntar cualquiera. Pues porque en cuanto aparece la delegación en un regulador, aparentemente independiente, comienza la generación de rentas diferenciales y los memes originarios se tambalean.

Més o menys el que passava a les tribus de la pel·lícula. L’establiment d’una frontera imaginada acaba amb la comunitat.

Tornem als ámbits d’acció

Llavors, qué passa quan les comunitats volen actuar físicament al territori?. Cóm aprofitar i mantindre físicament certs recursos?. Si ja no existeixen les fronteres que envolten tota la nostra vida i tota la nostra activitat econòmica, sino fluxes amb diferents abastos, està clar que ja no podrem gravar amb impostos a no ser que siga la pròpia comunitat qui ho decidisca.

Ara que hem baixat de nou a una terra fluïda, una aclaració: no estic parlant de que el que passa amb la contaminació a Xina no ens afecte al sudest ibèric i que, per tant, nos ens preocupe. Al contrari. Però ens afecta diluït.

Però, si no podem aïllar ni delimitar els fluxes, cóm saber els nostres drets i responsabilitats? La resposta de Ingold és senzilla: “a través de les nostres pròpies pràctiques d’habitar” (ibid.:114).

Les pràctiques d’habitar no són les pràctiques de consumir, sino les produïr el nostre entorn. Fa temps ja vaig escriure sobre ‘l’espai d’acció‘, un concepte de Otto Von Busch, i del ‘camp de pràctiques‘ de Ingold. Que són dues maneres de parlar de l’espai on podem actuar amb les nostres habilitats, materiales i ferraments, que no necesariament és un espai local en sentit territorial.

Ingold també explica que parlar de lo local en conter de lo global no vol dir simplement una diferència d’escala. “La diferència entre la perspectiva ‘local’ i ‘global’, no es una jerarquia de grau, en escala o comprensió, sino de clase. En altres paraules, lo local no és una manera més limitada o estreta d’aprehensió que lo global, és una que es suporta en un mode completament diferent d’aprehensió – un mode basat en un compromís pràctic i perceptiu amb els components d’un món que és habitat, més que una observació separada i desinteressada d’un món que és simplement ocupat.” (Ingold 2000: 215-216).

Esta perspectiva local té un centre experiencial que Ingold situa en un lloc particular, però que nosaltres, seguint la idea de les comunitats desterritorialitzades podem situar en la pròpia comunitat. I “diferents centres portaran, per supost, a diferents visions, per tant, mentre que sols hi ha una perspectiva global, indiferent al lloc i al contexte, el número de perspectives locals diferents és potencialment infinit” (ibid.:216).

Ja hem arribat on volia: al politeisme del medi ambient. Així que fins i tot estaria descartant eixe famós slogan ‘pensa global, actua local’. Crec que si volem poder reconstruir el nostre entorn hem de pensar des de dins del nostre àmbit d’acció.

Un medi ambient concret…

Ja no ens preguntarem “On fem?” sino “Amb qui fem?” i “Qué fem?”.

El més important, per tant, el punt de partida per a poder desenvolupar un model d’acció distribuït, és, per a mi, rebutjar la comunitat imatginada i les fronteres territorials que estableix. I aixó significa rebutjar la idea de que podem imatginar un bé comú. Per molt que apreciem la “natura” no podem pensar-la en abstracte, hem de posar-li també noms i cognoms i localització.

Ja no pensarem si el que fem és bó per als rius, els boscos, els animals,… pensats en abstracte. Sino que ens preguntarem si és bó per al manteniment de la nostra comunitat que inclou eixos recursos en concret. Perqué són espais o recursos amb els que treballem per al manteniment físic de la nostra comunitat i, per aixó, els mantenim en l’estat en que continuen donant-nos el que necessitem.

Açò significa renunciar a pensar que els meus propòsits son inherentment bons. És a dir, netejar i cuidar un riu potser bó per a mi, però potser no ho siga per al veí. Llavors, de tots els que compartixen un espai d’acció amb mi, com ja vaig escriure, he d’asociar-me amb els que també ho consideren bó. Que segurament seran els que també necessiten eixos recursos per al manteniment de les seues comunitats.

…i carregat de significat

No parle sols dels arbres i animals dels que podem extreure un valor econòmic directe. També cuidarem els llocs que ens expliquen com a comunitat, els espais simbòlics.

Ingold parla de que el predomini de la perspectiva global marca el triomf de la tecnologia sobre la cosmologia. No sé si m’agrada separar i “culpar” a la tecnologia, però em quede amb la idea de que la cosmologia “situa a la persona al centre d’un ordenat univers de relacions significatives i mana una comprensió d’estes relacions com una fundació per a la conducta propera amb el medi ambient” (ibid.:216).

En este bloc i el seu entorn, he parlat molt sobre les històries i els significats. Esta comprensió local, fluïda, esfèrica i concreta de l’entorn demana que, també sobre l’entorn, construïm històries i significats. Lo qual m’encanta!

Cap a un model distribuït d’acció en el territori

Si no hi han fronteres sino ámbits d’acció delimitats pel nostre espai d’acció i per el, diguem, radi d’afecció dels fluxes… Per a cada diferent activitat, l’àmbit d’acció d’una persona o comunitat serà d’un tamany diferent. I per cada activitat, compartirà eixe espai amb diferents persones i comunitats.

Ara imaginem un node al centre, que ja no és un lloc sino una comunitat, un grup de persones que treballen i viuen juntes. Al seu voltant hi ha diferents esferes amb diferents radis, un per cada activitat diferent que realitza per mantindre’s. A cada activitat utilitzará unes habilitats i ferraments i certs recursos de entre els que estan al seu abast. El radi d’acció d’eixes esferes no es mesura amb una escala física que té com a referent el tamany de la terra, ni amb una escala “institucional” que té com a referent el tamany (en població o influència) dels països. Es mesura en una escala pròpia de la comunitat segons el que té més importància per al seu manteniment. Dins d’eixes esferes hi haurán plantes, animals, recursos varis que cada comunitat mantindrá i reconstruirà de forma que facilite el seu manteniment.

Si imaginen varis nodes, estos es superposaran en algunes ocasions. A vegades, les seues esferes xocaran i, d’altres, es fusionaran en una sola esfera. El dibuix resultant és sempre canviant i, de fet, no sé si es pot dibuixar perqué les esferes són, sino gaseoses, al meny fluïdes.

Ja sabem que no tot són comunitats així delimitades, que encara hi ha estats, governs… Que hi ha asimetries de poder.

Per aixó, quan sent parlar de que hi ha que lluitar, sempre pense que la millor lluita està en, precisament, tenir millor ferraments, més habilitats i millors històries per a treballar amb els recursos de forma que pugam mantindre millor les nostres comunitats.

 

Ha sigut un post llarg i intrincat, però crec que ens pot ajudar molt a pensar en aquella metodologia i instrument per a la financiació de projectes urbans (i rurals) comunitaris. Qué penseu?

30 comments on “Cap a un model distribuït d’acció en el territori: un medi ambient concret i carregat de significat

  • Creo que das las bases de un enfoque neoveneciano de la relación con la Naturaleza, donde aparece de forma necesaria la filé no solo como posibilidad sino como opción deseable. Creo que en nuestro próximo encuentro estaría muy bien tener una exposición tuya 😉 y, sinceramente, creo que estamos llegando a un punto en la reflexión en el que seguramente tenga sentido plantearse un nosotros común.

    • La verdad que yo también lo creo, conforme iba escribiendo y reescribiendo lo veía más claro. Los flujos de la naturaleza tampoco son algo que poseamos o sobre lo que tengamos derechos o deberes, son algo que usamos, que recreamos con el uso, y sólo las historias y relatos que los hagan significativos para nuestra comunidad pueden darnos una quía de uso. Por eso la filé, o al menos la comunidad, es la opción deseable: es la más significativa.
      Sobre el encuentro y la “exposición”, cuando sepamos las fechas aprovecho para reorganizar las ideas y dar otro empujón. Aunque me pasaría el día pensando y escribiendo sobre esto, se me han quedado muchas cosas en el teclado y el cuaderno… 😉
      Y sobre el nosotros común, supongo que, de alguna manera, ya hay ese nosotros. Para cómo formalizarlo tenemos mil preguntas y muchas dudas, que no es que salgan del fundamento, que es muy claro, sino de qué cosas podemos hacer en común con vosotros y de nuestra propia estructura, que aún está en pañales :).
      Hablamos pronto, ok?

  • Hola Ester, llegint el post he estat inconcientment intentant establir equivalències en aquest article de Marjetica Potrč sobre les pràctiques dins de les comunitats locals a Acre, que crec que ja em comentat alguna vegada, i del que t’adjunte l’enllaç:

    http://www.e-flux.com/journal/new-territories-in-acre-and-why-they-matter/

    No sabia si posar-lo o no com a comentari, ja que buscava exemples més pròxims que em tensaren i m’obliguaren a valorar-lo “desde dins” (desde el propi entorn).

    Enhorabona per el post! Per la meua part, gràcies

    • Qué guai! de Marjetica Potrč hem estat parlant estos dies a aRRsa! és una precursora dels Dinamos si ho penses… M’agrada també la forma que té d’explicar que els que més estan progressant són els que estan fent-se xicotets i, encara que usa la paraula ‘degrowth’ no crec que parle del decreiximent que he criticat ací.

      El que dius sobre exemples més pròxims també hem passa a mi. Vull dir: podriem parlar de les xarxes de reg tradicionals, però no són realment un exemple proper a nosaltres, per molt que pel costat de ma casa passen sèquies i de xicoteta ajudara a ma uelo a regar, ara no les utilitze, no són importants per a la meua supervivència i la de la meua comunitat. Lo que no vol dir que en un futur ho siguen… Però si no les utilizem no són properes a nosaltres en el sentit que descrivia al post, pensar lo contrari seria “imaginar” i ens portaria al racisme (si eres descendent d’agricultor valencià et pertànyen) o a la comunitat imatginada (si has nascut a este poble et pertànyen). Lo curiós és que ninguna d’eixes imatginacions descriu bé el que passa amb l’aigua i les sèquies, que passen per diferents estats, regions, etc… En qualsevol cas, i per altra banda, eixes xarxes ja no són precisament exemples de comunitats “treballant amb” recursos que èren abans, més bé estan en mans de burocràcies i empreses grans varies. Qué ha sigut abans, la burocratització o el desvinculament de les comunitats, seria un tema apart i per a mi no molt important…

      Bueno, que me’n vaig del tema! Encontrar el nostre entorn i els recursos concrets amb els que treballar és en sí mateix una faena portentosa, però lo primer serà, com diu la Potrč, baixar l’escala, definir les nostres comunitats, i el seu “modus vivendi”, saber-nos ‘doers’ i ja els tindrem!

      Al principi, potser no siguen tan romàntics com les sèquies àrabs, però ho seràn poc a poc!

  • Després de llegir el post m’he quedat en alguns dubtes.. Allà van dos:

    El diagrama final que dibuixes, amb les esferes d’activitats relacionades amb la comunitat segons el manteniment, inclouen “plantes, animals i recursos que la comunitat mantindrà i reconstruirà”. La comunitat es troba al mig del diagrama i es sobre la qual gira tot. No és esta una visió antropocentrista? Em costa entendre-ho, perquè per una banda al parlar de fluïts i no d’objectes, s’estableixen unes relacions de codependència entre tots els membres de l’ecosistema, però després este diagrama que he plasmat a partir del text, al situar enmig la comunitat, no trenca amb esta simetria entre tots els éssers vius, patrimoni material/immaterial i medi?

    -Entenc que un conjunt de significats compartits, extés per un determinat territori, conforma una comunitat imaginada. Per això, crec que mentres la primera vessant de la conclusió apunta cap a la comunitat real; la segona vessant vec que relaciona la cura de determinats entorns amb comunitats imaginades, al relacionar-ho amb cosmovisions que moltes voltes tenen una escala gran.

    • Antropocentrista tú! Que no… 🙂 vull dir que la comunitat que posem al centre inclou a tot alló amb el que vius, és més un centre en el sentit atòmic i pensa que ens estem referint a grups de persones de 3 a un centenar!. Amb les esferes, que són activitats per al manteniment de la comunitat i no coses, el que vol representar-se és que eixes coses marquen la escala (o millor l’abast) que ténen les teues activitats i amb la que has de pensar-te i treballar, d’ahí pensar en fluxes materials i no amb objectes. En tot cas, gràcies pel comentari perqué este model ha anat actualitzant-se i si s’entén així el diagrama hi haurá que redescriure’l.

      La comunitat imaginada es descriu, ara sí, des de les persones en abstracte. I per tant, no està extesa per un territori sinó que, segons ho entenc jo, utilitza el territori com a una justificació més per a “imposar” uns significats. És a dir, per a considerar com a iguals a gent amb la que no tens ninguna relación pràctica més enllà de l’Estat, que és el gran beneficiari de la comunitat imaginada. Eixe és un dels problemes amb els que hem de treballar els que volem incloure les coses i els llocs dins de la comunitat: el territori s’ha omplert d’imaginacions (en el sentit de comunitat imaginada) i s’han demarcat línees virtuals per a contindre les activitats que les transgredeixen. Els fluxes de materials són una forma de fugir de les demarcacions fixes que s’ha utilitzat durant molt de temps per justificar eixes identitats imaginades.

      No t’entenc molt bé quan parles de cosmovisions, supose que hauries de definir l’ús concret de la paraula. El problema d’eixe terme, per a mí, és qué no és massa actiu… Preferisc el “quefer” (taskscape).

      Benvingut als blogs de aRRsa!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *