Dimecres va morir la meua iaia. Elvira l’Hostal. 91 anys. En novembre va caure malalta d’un constipat i va anar posant-se pitjoreta però lluitava. Estos mesos han sigut de estar molt tots junts, acompanyant-la, tristos, però també rient molt. Normalment en este bloc no escric coses personals, però estos dies m’he adonat de lo important que el seu imaginari ha sigut i será per a poder enfrentar-nos a situacions doloroses com la seua pèrdua, podria dir que, fins i tot per a aixó, ens ha deixat preparats. I es que com va dir ma tia en la vetlla: “verdaderament ha aconseguit fer de sa vida algo important” (lo qual jo traduisc per una vida interessant després de llegir La Era del Diamante). Per això hi havia tanta gent que volia vindre a celebrar-la.

Pensant sobre la nostra infància i adolescència al seu costat, els 6 cosins i molts altres sempre estàvem en sa casa, en el bancal,… crec que va fer sa vida interessant gràcies a la seua capacitat per convertir qualsevol detall quotidià en algo mític. Sabia contar històries. Sa germana, Maria l’Hostal, sempre deia que preferia que la iaia li contara una pel·lícula a anar a veure-la al cinema… Estos dies em preguntava quin ethos es destila d’eixes històries.

A la vetlla una dóna contava com ella i la tia Maria li van ensenyar a cosir i a fer punt per a que els seus fills sempre anaren bén vestits amb pocs diners. Un home parlava de les madalenes que feien ella i ma tia, que estàven tan bones que venien de tots els pobles a encomanar-lis-en. Altra contava com parava en sa casa a per la llet de cabra i deixava el cabàs i començava a contar tot lo que ens pasava com si fos una història épica. Però mai va deixar que els seus significats foren impostats des de fora, la història d’un cunyat encarcelat pero “roig” no era important per política sino per qué elles li portàven unes coques d’ametlla al coronel que li encantàven. Una cosina que per treballar venent tabaco d’extraperlo es va convertir en dóna “de companyia” no era jutjada, sino admirada sa casa i els seus vestits, per qué eren ¡de lo milloret! O aquella història de tot un bancal de carxofes que el soldats entràven a robar, era important per qué el van poder plantar gràcies a que es van empenyar per fer una altra sèquia i en unes hores ella va vendre totes les caixes en Alacant i va poder tornar els diners i fer-li un “bon regal” a la dona que els havia ajudat. Esta última història es va convertir en un “conte” que ens contava per anar a dormir (i la tinc gravada, espere un dia editar-la i voreu que crac).

Històries a través de les quals podies anar seguint la història de les persones del poble i la comarca, no com conjunts imaginats, sinò com a persones concretes en situacions concretes. Com si es tractés d’una comarca mítica inventada per Faulkner en la que els tipus són tan concrets que sembla que pugues entendre-los universalment, però el que passa és que mai els acabes d’entendre, per que ténen mil cares.

Històries de traballar sense parar i del gust per les coses ben fetes. Que a més es contàven quan estavem fent coses: empanadetes (bonísimes) per als aniversaris, bunyols per al sant del iaio, rebeques de punt, ganxet per a un cobertor, matar un conill per fer arròs, tallar els variants encurtits (ben xicotets) per a una ensaladilla rusa, netejar làmpares, pelar ametlla per als serenaos, llevar la mala herba d’una antiga bassa… Eixos eren els nostres rituals, al voltant dels quals pot explicar-se la nostra comunitat familiar. Que a més, al mudar-se la iaia a “un pis del centre” per qué sa casa estava caent, sempre desafiaven els espais de la “vivenda mitja”.

A voltes deiem filles i netes que era una fantàstica (encara que era molt pràctica i realista) i que estava xalà (ací al terrunyo significa algo així com creguda). Estos dies he pensat que eixe puntet de fantasia és el que li feia seguir cap endavant ben orgullosa. També deiem que xarrava massa i aixó la destapava (i ens destapava, je) davant la gent, però després ens reiem i pensàvem que ella no tenia problema per qué sempre anava a la seua sols preocupada pels seus. Això és el que m’ha decidit a publicar este post: crec que li  agradaria “eixir en el aparato” i que molta gent coneguera sa vida interessant (bueno, molta gent, els que llegiu este blog…). Tal volta m’anime a escriure algunes històries, però hauré de canviar noms i llocs 😉

A més, aprofite per posar-me un compromís: com no hi ha transmissió del coneiximent sense pràctica i a la vegada esta és la que permet recrear la història, he pensat que enguany, per al meu cumple (que en faig 30) farem empanadetes i unes quantes coques i braços de gitano, i contarem històries i ens farem més forts.

6 comments on “Les històries que ens fan forts i ens fan seguir endavant

  • Que crac tu abuela.
    Contar, como lo cuentas aquí, la historia de las mujeres de tu familia, hace comprender muchas cosas de lo que escribes en este blog, y eso lo hace aún más verdadero, más fuerte. El relevo de tu abuela sigue en sus nietas, al menos en la que yo conozco más.Un abracico Ester!

  • En mi familia (la de mi madre) la iaia es siempre la abuela materna. Las huellas que nos han dejado (de madres a hijas, a nietas)y qué hacemos con esas huellas, son el homenaje que les hacemos. Pero tu post, ademas, es genial 😉

  • Pedazo de abuela, dan ganas de conocer todas esas historias! Y luego hay cosas comunes con “las abuelas”, las cosas bien hechas, la cultura del esfuerzo pero con una sonrisa, hablar de hacer cosas mientras haces cosas, los detalles super importantes de las historias como lo de la torta de almendras.. jaja! Lo he leído con una sonrisa.. abrazooos!!

  • Gràcies a totes!! Per els abraços i per econèixer que, efectivament, Elvira l’Hostal era un crac 😉

    Voy a pensar seriamente lo de hacerme un pseudónimo y empezar a soltar lo que ocurre por el sureste ambientado en recetas e instrucciones caseras, a ver si así aporta un poquito de luz a lo que nos viene…

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *